Cataplàusia són probablement la banda més salvatge que ha produït la naturalesa mediterrània al llarg dels últims anys. Salvatge per naturalesa i mediterrània perquè recupera ni més ni menys que l’herència de les millors dècades barcelonines, per diluir-la damunt d’una paleta en la que el gra negre apareix entre l’agulla blanca de Japan i l’esgarip de Neu!
Com una erupció inesperada, aquesta és la continuació del llegat deixat per la música laietana, Sisa i Pau Riba al marge del rock català establert. Un rampell inconscient que, amb una bena als ulls, pot conduir-nos als baixos fons, als beats menys evidents de Fela Kuti, a l’electricitat sinuosa d’uns Zzebra… I és que això, més que no pas una combinació nècia entre psicodèlia, jazz, hard rock molt seriós o folk nigerià, no és res més que l’expressió de l’hilarant sentit musical de Josep Martí (també a Sonio). L’humor i el menyspreu en el que està disposat a enfonsar totes i cadascuna de les cançons si així aconsegueix que la realitat bategui al seu gust i sense considerar quins poden ser els resultats, perquè precisament d’això es tractava…
Automatismes psíquics, alguna transfiguració, històries impossibles i poemes musicals amb la força suficient com perquè tan sols una escolta valgui més que mil paraules. Un autohomenatge que va més enllà de la simple irreverència. Un artista a qui poc li importen els accessoris estètics. Mira el passat des d’un evident antirevivalisme actiu; és més, acaba sent més fill del seu temps que la majoria, gràcies al reconeixement d’unes influències X que no dubta a contraposar com a polítiques més que musicals.
